Vaig veure que la maternitat era una casa senyorial. S'hi accedia per una escalinata dividida i una porta amb vitralls molt bonics. Al peu de l'escala ens va rebre la directora, la senyoreta Elisabeth, amb una cordialitat i un afecte que em van arribar al cor. Desprès del que vam passar, qualsevol aire d'amabilitat em semblava especial. Al rebedor els que més em va cridar l'atenció va ser la gran llar de foc que presidia l'estança amb una gran xemeneia, feia tant que no ens escalfaven d'aquella manera.. Un cop refetes del fred ens van ensenyar el palauet per situar-nos-hi.
De seguida ens van cridar per sopar. Allè sí que era un sopar! Amb verdures, carn, fruita fresca i llet a dojo. Semblava un somni! Amb tot he de dir que no hi havia luxes, cadires i bancs normals i llits plegables.
Es seguia un ordre estricte dirigit amablement per la senyoreta Elisabeth. Parlaven en francès entre elles i a nosaltres se'ns dirigien en castellà i entenien el català que el xampurrejaven a estones. Aquella nit vaig dormir gairebé feliç entre els llençols, només amb el temor de que fos un somni i que aviat em despertaria a la realitat del camp de Sant Cebrià.
Al llevar-nos vaig esmorçar molt bé i vaig d'un matí assoleiat amb l'esplèndida vegetació que envoltava la maternitat i la màgica vista del Canigó. Em resultava dificil de creure que aquell paisatge tant idíl·lic era tant a prop de la recent guerra i del camp de refugiats.
Vam estar passejant però quan vam arribar a la reixa de sortida dos gendarmes ens van fer entendre que no podíem sortir. Ara estàvem bé però les circumstàncies externes no havien canviat. Un cop haguérem parit hauriem de tornar al camp amb els nostres fills. Recordo que em va quedar un regust agredolç.
El dinar va ser tant suculent com els àpats anteriors i ens van assegurar que així seria sempre, les conserves ho permetien a més de que els padrins enviaven diners en metàl·lic per comprar coses fresques al mercat.
Els dies seguen passant, les futures mares anaven i venien, una noia del meu grup va perdre el fill durant el part i de poc que no s'hi queda ella, totes li vam fer costat.
Vaig rebre una carda d'en Joan que em deia que al camps'hi estava una mica millor amb d'instal·lació de latrines. Els meus pares estaven junts perquè els gendarmes ho havien permès a causa de la ceguera del pare. Que estiguessin junts em va tranquil·litzar.
Els homes feien treballs pels francesos ja que la guerra feia que es necessites mà d'obra barata i qualsevol excusa era bona per deixar aquell lloc tot i que fos per fer d'esclau.
Aquell nadal ens van fer una festa que no oblidaré mai. Feia molt que ningú no ens preparava una sorpresa així que estàvem totes excitades. Durant la festa molts mares ploraven, s'abraçaven... no podien contenir l'emoció del moment tot era tant ben fet... digne d'unes reines i nosaltres no teníem res per oferir a canvi. De regal em van tocar unes xocolates suïsses. Feia tres anys que no en menjava de xocolata des que van començar les restriccions a Barcelona, però vaig decidir que les hi guardaria al meu espòs i als meus pares.
El primer de gener totes pensàvem en les nostres famílies dels camps i en l'escenari de la nova guerra que venia es d'Alemanya. L'Elisabeth va notar aquest desànim i va improvisa una vetllada al voltant del foc per cantar cançons populars, cosa que va acabar augmentant la nostre nostàlgia.
I el gran dia va arribar, vaig notar els dolors de part la nit del 4 al 5 de Gener de 1940. Va néixer a les dues i vint de la tarda i pesava 3.83 quilos. Un pes que hauria estat impossible dins del camp. Li vaig posar Rubén.
El meu fill i jo vam estar sols a la sala de part fins al cap vespre. Me'l mirava com xumava el meu ditet. Com m'hauria agradat tenir en Joan al costat. Vaig veure aquells moments de felicitat en la tristesa de la meva solitud.
L'endemà vaig escriure unes cartes, una pels meus pares per anunciar-lis el naixement del seu primer net i un altre a en Joan on li descrivia els meus sentiments. Eren escrites en llapis i ara encara les guardo junt amb el ganxet de fil-ferro. Son el meu tresor més preuat.
Els següents dies va venir una onada de fred i tot i que nosaltres estàvem calentes jo no podia deixar de pensar en els meus pares en una barraca plena de forats...
El setè dia de descans la porta de l'habitació es va obrir i no vaig poder reprimir el crit d'alegria al veure en Joan i el meu germà, els havien deixat venir una hora a càrrec de l'Elisabeth. Van portar en Rubén perquè li donés el pit. Van ser uns instant que no oblidarem mai. Quan en Joan va haver de marxar va ser més dolorós que quan ens vam acomiadar al camp. Allò era inhumà. ¿Que havíem fet per merèixer aquella vida?
A les dos setmanes de vida d'en Rubén hi va haver una epidèmia de grip, els nadons i en Rubén entre ells tenien bòmits i van perdre una mica de pes. L'Elisabeth va fer venir el metge de Perpinyà i amb les medicacions adequades al cap de poc tots es van curar.
La meva mare era a l'hospital de Perpinyà a causa de la pulmonia que va agafar aquells dies de fred. Les condicions al camp i la malaltia havien fet estralls a la seva cara, tenia ganes de plorar però l'Elisabeth va estar al meu costat en tot moment. Ens vam abraçar amb més calidesa que no pas tristor. Aquella nit va estar tota sola en un passadís d'hospital sense que ningú l'atengués. Pel matí van comprovar que seguia respirant, li van treure el cataplasma gelat. Si no va morir va ser perquè Déu no ho va voler.
¿Què havíem fet per mareixer aquest tracte? No érem lladres ni persones dolentes, no havíem fet cap mal, únicament no volíem morir. Érem gent fidels a un govern just i legítim. L'Elisabeth m'escoltava durant el trajecte de tornada però ella no hi podia fer res, ja prou que feia negociant amb les autoritats franceses per poder unir els pares amb els seus fills.
Poc abans de tornar vaig rebre una carta d'en Joan dient que treballava a una mina més al nord. Treballava dotze hores diàries per cinquanta cèntims però que estava content perquè havia començat els tràmits per poder sortir del camp tots junts.
Anàvem a rentar la roba al rierol per la maternitat, sentia els ocells i veia com la primavera s'obria pas. A més caminar per una carretera sense que ningú ens vigiles no tenia preu.
L'Elisabeth va pacar amb les autoritats franceses perquè estiguéssim en una barrava més confortable i millors alimentades fins que tornes el bon temps. Jo formava part del primer grup que hi tornava. Ens van donar de tot pels nadons. A la partida de naixement d'en Rubén la nacionalitat estava en blanc i així ho va estar durant molts anys. El meu fill era un apatriat.
Al marxar vaig veure la senyoreta Elisabeth a l'escala. No la oblidaria mai. No vam tornar ni en Rubén ni jo a la maternitat fins el 2002 per l'homenatge a Elisabeth. Els meus pares morts i em meu marit també, en Rubén havia fet la seva vida a França. Tenia dos germans més, dona, fills i nets.
L'Elisabeth, com tots, havia canviat pero la guspira dels ulls es mantenia intacte.
-Que serveixi aquest relat perquè aquells fets no tornin a passar mai més-
