Remei Oliva

Vaig veure que la maternitat era una casa senyorial. S'hi accedia per una escalinata dividida i una porta amb vitralls molt bonics. Al peu de l'escala ens va rebre la directora, la senyoreta Elisabeth, amb una cordialitat i un afecte que em van arribar al cor. Desprès del que vam passar, qualsevol aire d'amabilitat em semblava especial. Al rebedor els que més em va cridar l'atenció va ser la gran llar de foc que presidia l'estança amb una gran xemeneia, feia tant que no ens escalfaven d'aquella manera.. Un cop refetes del fred ens van ensenyar el palauet per situar-nos-hi.

De seguida ens van cridar per sopar. Allè sí que era un sopar! Amb verdures, carn, fruita fresca i llet a dojo. Semblava un somni! Amb tot he de dir que no hi havia luxes, cadires i bancs normals i llits plegables.

Es seguia un ordre estricte dirigit amablement per la senyoreta Elisabeth. Parlaven en francès entre elles i a nosaltres se'ns dirigien en castellà i entenien el català que el xampurrejaven a estones. Aquella nit vaig dormir gairebé feliç entre els llençols, només amb el temor de que fos un somni i que aviat em despertaria a la realitat del camp de Sant Cebrià.

Al llevar-nos vaig esmorçar molt bé i vaig d'un matí assoleiat amb l'esplèndida vegetació que envoltava la maternitat i la màgica vista del Canigó. Em resultava dificil de creure que aquell paisatge tant idíl·lic era tant a prop de la recent guerra i del camp de refugiats.

Vam estar passejant però quan vam arribar a la reixa de sortida dos gendarmes ens van fer entendre que no podíem sortir. Ara estàvem bé però les circumstàncies externes no havien canviat. Un cop haguérem parit hauriem de tornar al camp amb els nostres fills. Recordo que em va quedar un regust agredolç.

El dinar va ser tant suculent com els àpats anteriors i ens van assegurar que així seria sempre, les conserves ho permetien a més de que els padrins enviaven diners en metàl·lic per comprar coses fresques al mercat.

Els dies seguen passant, les futures mares anaven i venien, una noia del meu grup va perdre el fill durant el part i de poc que no s'hi queda ella, totes li vam fer costat.

Vaig rebre una carda d'en Joan que em deia que al camps'hi estava una mica millor amb d'instal·lació de latrines. Els meus pares estaven junts perquè els gendarmes ho havien permès a causa de la ceguera del pare. Que estiguessin junts em va tranquil·litzar.

Els homes feien treballs pels francesos ja que la guerra feia que es necessites mà d'obra barata i qualsevol excusa era bona per deixar aquell lloc tot i que fos per fer d'esclau.

Aquell nadal ens van fer una festa que no oblidaré mai. Feia molt que ningú no ens preparava una sorpresa així que estàvem totes excitades. Durant la festa molts mares ploraven, s'abraçaven... no podien contenir l'emoció del moment tot era tant ben fet... digne d'unes reines i nosaltres no teníem res per oferir a canvi. De regal em van tocar unes xocolates suïsses. Feia tres anys que no en menjava de xocolata des que van començar les restriccions a Barcelona, però vaig decidir que les hi guardaria al meu espòs i als meus pares.

El primer de gener totes pensàvem en les nostres famílies dels camps i en l'escenari de la nova guerra que venia es d'Alemanya. L'Elisabeth va notar aquest desànim i va improvisa una vetllada al voltant del foc per cantar cançons populars, cosa que va acabar augmentant la nostre nostàlgia.

I el gran dia va arribar, vaig notar els dolors de part la nit del 4 al 5 de Gener de 1940. Va néixer a les dues i vint de la tarda i pesava 3.83 quilos. Un pes que hauria estat impossible dins del camp. Li vaig posar Rubén.

El meu fill i jo vam estar sols a la sala de part fins al cap vespre. Me'l mirava com xumava el meu ditet. Com m'hauria agradat tenir en Joan al costat. Vaig veure aquells moments de felicitat en la tristesa de la meva solitud.

L'endemà vaig escriure unes cartes, una pels meus pares per anunciar-lis el naixement del seu primer net i un altre a en Joan on li descrivia els meus sentiments. Eren escrites en llapis i ara encara les guardo junt amb el ganxet de fil-ferro. Son el meu tresor més preuat.

Els següents dies va venir una onada de fred i tot i que nosaltres estàvem calentes jo no podia deixar de pensar en els meus pares en una barraca plena de forats...

El setè dia de descans la porta de l'habitació es va obrir i no vaig poder reprimir el crit d'alegria al veure en Joan i el meu germà, els havien deixat venir una hora a càrrec de l'Elisabeth. Van portar en Rubén perquè li donés el pit. Van ser uns instant que no oblidarem mai. Quan en Joan va haver de marxar va ser més dolorós que quan ens vam acomiadar al camp. Allò era inhumà. ¿Que havíem fet per merèixer aquella vida?

A les dos setmanes de vida d'en Rubén hi va haver una epidèmia de grip, els nadons i en Rubén entre ells tenien bòmits i van perdre una mica de pes. L'Elisabeth va fer venir el metge de Perpinyà i amb les medicacions adequades al cap de poc tots es van curar.

La meva mare era a l'hospital de Perpinyà a causa de la pulmonia que va agafar aquells dies de fred. Les condicions al camp i la malaltia havien fet estralls a la seva cara, tenia ganes de plorar però l'Elisabeth va estar al meu costat en tot moment. Ens vam abraçar amb més calidesa que no pas tristor. Aquella nit va estar tota sola en un passadís d'hospital sense que ningú l'atengués. Pel matí van comprovar que seguia respirant, li van treure el cataplasma gelat. Si no va morir va ser perquè Déu no ho va voler.

¿Què havíem fet per mareixer aquest tracte? No érem lladres ni persones dolentes, no havíem fet cap mal, únicament no volíem morir. Érem gent fidels a un govern just i legítim. L'Elisabeth m'escoltava durant el trajecte de tornada però ella no hi podia fer res, ja prou que feia negociant amb les autoritats franceses per poder unir els pares amb els seus fills.

Poc abans de tornar vaig rebre una carta d'en Joan dient que treballava a una mina més al nord. Treballava dotze hores diàries per cinquanta cèntims però que estava content perquè havia començat els tràmits per poder sortir del camp tots junts.

Anàvem a rentar la roba al rierol per la maternitat, sentia els ocells i veia com la primavera s'obria pas. A més caminar per una carretera sense que ningú ens vigiles no tenia preu.

L'Elisabeth va pacar amb les autoritats franceses perquè estiguéssim en una barrava més confortable i millors alimentades fins que tornes el bon temps. Jo formava part del primer grup que hi tornava. Ens van donar de tot pels nadons. A la partida de naixement d'en Rubén la nacionalitat estava en blanc i així ho va estar durant molts anys. El meu fill era un apatriat.

Al marxar vaig veure la senyoreta Elisabeth a l'escala. No la oblidaria mai. No vam tornar ni en Rubén ni jo a la maternitat fins el 2002 per l'homenatge a Elisabeth. Els meus pares morts i em meu marit també, en Rubén havia fet la seva vida a França. Tenia dos germans més, dona, fills i nets.

L'Elisabeth, com tots, havia canviat pero la guspira dels ulls es mantenia intacte.

-Que serveixi aquest relat perquè aquells fets no tornin a passar mai més-

ELISABETH EIDENBENZ I LA MATERNITAT

La Maternitat té el seu origen en la associació d'ajuda als Nens en guerra, creada als Països Baixos desprès d'acabar la Primera Guerra Mundial. Neix de moviments pacifistes de diferents nacionalitats. S'agrupen en l'entorn de Pierre Cérésole, humanista i defensor de la no violència. Els seus seguidors desenvolupen accions propagandístiques i sobre el terreny.

Es va crear el Servei Civil Internacional amb Cérésole al capdavant. Els seus ideals eren de que es pot crear un món en pau si tots treballem solidàriament.

Sota aquesta insígnia, al 1920 es van reunir a prop de Verdum (França) homes i dones de diferents nacionalitats que fins fa poc havien combatut entre ells. Eren la primera temptativa de reconciliació internacional per mitja d'un servei pràctic i no retribuït. La força de l'home podia ser un benefici de pau i no de guerra.

L'any 1932 el SCI postula com a organització amb estatuts legals. A finals del 1936 les diferents organitzacions socials de Suïssa es posen d'acord amb el SCI per ajudar les víctimes de la Guerra Civil Espanyola.

Per ajudar a Espanya es va crear un secció del SCI en la seva delegació a Suïsa, anomenada Cartell d'Ajuda Suïsa als Nens de la Guerra Civil Espanyola. Olgiati va organitzar combois amb articles sanitaris, alimentaris, roba, etcètera en quatre camions que a més també portaven persones. El 24 d'Abril de 1937 els quatre camions, amb nom pròpi -Pestalozz, Durant, Wilson i Nansen- van arrivar a València, i entre ells una nnoia de 23 anys, Elisabeth eidenbenz.

Es feien viatges de València a Madrid molt sovint amb els camions que carregàven ajuda humanitària. Finalment aquests camions s'utilitzaven com a sistema d'evaquació per la Madrid republicana. Es van evacuar a més de nou-centes persones del quals dos terços eren nens. El millor camió que tenien pel transport de persones era el Zwingli, un nou autobús donat per les escoles dominicals de Suïsa.

El flux cosntant d'aliments a Madrid van fer possible obrir menjadors per a embarassades i nens. Aviat es van veure col·lapsats, a més de dones i nens també ancians i persones pobres. Més endevant es van obrir més menjadors a diverses ciutats catalanes on es donaven entre 250 i 300 menjars diaris a nens menors de set anys.

A partir del 1938 es feien apadrinaments de nens i nenes espanyols per part dels suïssos que els hi pagaven les despeses bàsiques. A l'èxode molts dels nens es van dispersar i l'associació es va dedicar a buscar-los als camps de refugiats ja que deixar-los a la seva sort era deixar que morissin.

Quan els republicants van perdre va començar una nova etapa a,b el mateix objectiu els mateixos membres pero amb un altre païs i unes altres circumstràncies, França.

Elisabeth es va quedar atrapada en l'ofensiva final a Barcelona i va haver de demanar ajud al seu govern que la va tornar a casa. UN cop allà es va possar en contacte amb Karl Keterer que es llavors es trovaba al Pirineu Oriental i necessitava a gent que conegues la situació entengués el Català o l'espanyol. Elisabeth els entenia els dos així que hi va anar a col·levorar. Es va acabar convertint en la responsable màxima de la maternitat. Ella no havia assistit mai a cap part i la llevadora no sempre hi seria. Tot i així encoratjada per tot el que ja havia passat va tirar endevant.

El primer edifici on es van instal·lar no era adient per dur a terme el treball d'una maternitat que havia de cobrir totes les necessitat que el moment requeria així que al cap de poc es va havilitar un petit palauet en runes. Van haver de fer moltes reformes però el lloc era l'adient tant per espai com per localització.

La maternitat s'abastia gracies als corredors internacionals de la Creu Roja que proporcionaven estris mèdics i menjar per a mares i criatures així com petits horts que els voluntaris havien fet fora la maternitat i una petita grange d'aviram. Les donacions dels cercles cristians suïsos van ser molt importants ja que les mares que anaven a la maternitat hi anaven amb roba feta malbé i sense roba per la criatura.

Amb Elisabeth al capdevant ens van habilitar, dins dels camps de refugiats, barracons que servien per millorar la salud de les futures mares i preparar-les per el part. També servia com a lloc per tornar al camp, servia per preparar-les física i psicològicament tot i que moltes no tornaves o almenys s'hi estaven molt poc temps.

El soterrani es feia servir de cuina i de magatzem, la planta baixa on hi havien les dues sales grans es feien servir de menjador

a la primera planta hi havia la sala de parts amb les habitacions de les futures mares i les que havien donat a llum al seu canto respectiu, i a dalt les habitacions de les infermeres fixes amb el despatx d'Elisabeth que es dia Canigó perquè tenia una vista magnifica de la muntanya.

Amb aquestes condicions tant privilegiades de les embarassades els parts als camps es van disparar passant del 1940 al 1941, 145 a 218 respectivament.

Amb tants parts ens necessitaven més diners i es va tornar a l'antic sistema d'apadrinamenti les mares escrivien cartes per els padrins dels seus fills. Això sabia com a un gran impuls psicològic a unes dones acostumades a patir. Per aquest motiu també se celebraven aniversaris, nadal, reis...

Amb tot el tema de la Segona Guerra Mundial les ajudes de l'associació d'ajuda als nens en guerra de suïssa va accedir a fusionar-se amb la Creu Roja i ser part d'una de les seves internacionals.

-Joana Pasqual

Hi havia unes barraques de fusta vigilades dels gendarmes. Ens vam ajuntar quatre noies, una era funcionaria de la generalitat republicana. Vam natejar la barraca tant com vam poder. El meu amic forner ens va dur d'amagat colònia pels polls, la sorra de la platja n'era plena i nosaltres no teniem cap altre lloc on dormir.

Homes i dones estàvem separats per una riera i de lluny vaig poder veure el meu marit. Es va fer voluntari per netejar les latrines de les dones i així almenys podíem estar una mica més a prop. Em deia que no patis, que em trauria d'aquí.

Aquells mesos la Maternitat d'Elna havia creat unes barraques especials on ens haviem de quedar fins poc abans del part. Allà hi vaig coneixer la senyoreta Elisabeth.

De seguida ens vam fer amigues, totes dues teniem 25 anys, a més el meu marit era metge i l'ajudava amb les necessitats de la barraca.

Desprès de patir l'exili i el tracta dels francesos, aquella dona semblava com caiguda del cel. Era com un àngel de la guarda.

Jo havia vist nens que naixien al camp i es morien de gana, de fred... i els que sobrevivien semblaven esquelets vivents.

Dons de la desgràcia, nosaltres encara havíem estat de sort. El meu home i jo érem vius i el nostre fill naixeria fora del camp.

-María Grarcía

Els primers mesos al camp van ser molt durs, els pitjors. Passar gana és horrible però pitjor és tenir set. Vam aconseguir un cubell i amb ell bevíem, menjàvem ens rentàvem i fins hi tot fèiem les nostres necessitats. Els primers mesos allà van ser el pitjor de l'exili.

Als pocs mesos la gent començava a morir de diarrea i de puces així que ens feien dutxes d'aigua glaçada en barraques de fusta plenes de forats. Ens feien entrar als homes per una banda i les dones per l'altre de 15 en 15 i ens havíem de fregar amb la sorra. Un cop fora morats pel fred ens posàvem la mateixa roba bruta.

De nit, quan s'adormien els gendarmes, els homes anaven als camions i robaven el pa i el bacallà, que posàvem en un dels pots que havíem requisat. Allà deixàvem el peix en remull per treure'n la sal i que fos més comestible. Vam menjar bacallà per esmorzar, per dinar i sopar durant molts mesos, i d'aquesta manera ens van anar fent passar la gana.

Paràsits, polls... Era un focus d'infecció terrible. Ancians i ferits van començar a tenir problemes greus de salud. Entre els refugiats hi havia metges, però els gendarmes se'n desentenien amés de la falta de medicament deixaven com a única opció la mort.

Suïcidis, dolor, impotència davant d'aquelles calamitats i les nostres queixes al cap d'un any ens van traslladar a un altre camp, a Sant Cebrià que també era a una platja. Em vaig alegrar ja que em vaig adonar de que estava embarassada i el meu fill no mereixia néixer en aquella misèria. Em veia capaç de passar gana, set, fred i totes les vexacions que vinguessin, però que morís el meu fill acabat de néixer no ho podria suportar...

A Sant Cebrià les condiciosn van millorar. Hi havien barraques que a lestiu feia calor i a l'hivern fred però com a mínim no ens mullàvem si plovia. El menjar també, teniem llenties.

ja era el meu setè mes d'embaràs quan se'm va apropar una senyora suïsa amb un espanyol que em van dir que em durien amb ells a una maternitat on podria néixer el meu fill.

Primer estaria un parell de mesos a un pavelló dins del camp. La mateixa maternitat havia pactat amb les autoritats perquè les dones embarassades tinguessis una millor dieta. Allà vaig conèixer la Joana Pasqual i el seu marit, que al ser metge procurava que sempre estiguessin bé.

Les setmanes que vaig passar allà dormíem en llits amb llençols. El més espectacular era la higiene que aquelles infermeres suïsses van implantar.

Em feien menjar coses que em vinguessin de gust, sobretot llet, formatge, embotits i mantega! La mantega no l'havia tastada mai perquè la meva família, al poble, no en tenia costum.

Semblava un somni.

-Remei Oliva

Al principi la gana manava i els gendarmes tenien el menjar. Els primers dies van dur a la platja camions plens de filferros. A poc a poc anaven contruïnt les balles i llençaven el pa a la sorra, prop de les balles que cada dia eren més altes. Creiem que estaven organitzant un centre de reditribució. Poc ens imaginàvem el que tenien en ment. L'últim dia els filferros ja eren ben alts i amb una sola entrada. Van llençar de nou el pa dintre i tots ens hi vam ficar. Allò semblava una ratonera. El camp era de tres quilòmetres de llargada per mig d'ample.

El menjar semblava fet per fer-nos més mal. Llegum seques i bavallà salat. Una font fora del recinte només per aquells quí tenien permís per sortir. La resta veviem aigua salada. Trastorns intestinals, diarrea, disenteria, molt. La visió era desoladora.

Vam aconseguir una palangana on ens podíem rentar una mica per no patir sarna i evitar polls, puces; hi cuinàvem; i fins i tot hi fèiem les nostres necessitats. La palangana era, per nosaltres, l'objecte més preuat de tot el camp.

A l'abril ens vam assabentar que Franco havia guanyar. Cap esperança.

Era estiu i vam anar a un camp per a famílies a Sant Cebrià. Hi havia una cosa per celebrar i era que estava embarassada. Dins del nostre drama era una alegria.

Em feia por que el meu fill nexes en aquell món ple de malalties i tristesa que era el camp. Per això quan a infermeria ens van informar que havien obert la Maternitat d'Elna per a les dones refugiades vaig respirar tranquil·la. Almenys el meu fill estaria cuidat els primer mesos d'hivern.

ELS CAMPS DE CONCENTRACIÓ FRANCESOS

Quan la caiguda de Barcelona era imminent l'administració francesa ja preparava centres d'acollida pels refugiats. Però les autoritats es varen veure desbordades pel gairebé mig milió de persones que van arribar en escassament 15 dies.

l'informe Valière de l'any 1939 els quantificà i classificà de la següent manera:

Dones, nens i vells....................170.000

Militars......................................220.000

Homes vàlids i civils.................40.000

Ferits......................................... 10.000

Total...........................................440.000

Altres informes en conten 400.000, 453.000 i el que per Montellà és més fiable és el de l'historiador Javier Rubio amb una suma d'uns 464.000 refugiats.

Tots eren conduïts principalment a la zona del Rossellò. Als camps d'Argelers, Sant Cebrià i el Barcerès oberts els dies 5, 7 i 9 de febrer respectivament; tots tres a prop de la Maternitat d'Elna. Hi havia altres camps situats a l'interior. Però el clima era tant dolent que només es feien servir com a llocs de trànsit.

Al principi les condicions de vida eren molt precàries per la manca de previsió a l'hora d'acollir, per les ferides, el fred, la gana.

La prioritat era l'ordre i la seguretat nacional i els camps es van convertir en inferns de filferros, conjuntivitis, epidèmies, gana, fred, polls, puces..., i menyspreu. No hi havia res, només sorra i mar.

A finals de febrer Argelers acollia a mes de 100.000 persones i el Bercarés 80.000.

L'escriptor i poeta Agustí Bartra, reclòs a Argelers, ho descriu així:

La Republica francesa de l'egalité, la fraternité et la lliberté no respecta els drets reconeguts per la comunitat internacional a uns soldats i uns civils fidels a un govern legítim i democràtic. Falta de compassió governamental. Però sobretot, falta de compassió humana.

El poema continua així:

.

Potser França tenia l'atenció posada més al nord amb l'amenaça nazi. Nou mesos van separar en nostre èxode amb l'inici de la Segona Guerra Mundial.

Malgrat tot la població civil francesa va compensar amb escreix la crueltat dels seus funcionaris amb accions personals. Ajudaven als refugiats donant-lis sostra , menja, escalfor i sobretot esperança.

-Joana Pasqual

La guerra ja estava perduda. El meu marit era metge i tinent del bàndol republicà i va haver d'iniciar la retirada del front de Aragó. Vaig tenir la meva filla aquells dies. Vivia amb ella i els meu altre fill a casa els meus sogres. Feia sis mesos que no en sabia res del meu marit. Tots creiem que havia mort, la seva mare ja anava de dol.

Un dia va aparèixer una dona amb noticies de Perpinyà. Deia que no podia tornar perquè les tropes franquistes afusellaven a tots els soldats. Vaig deixar als petits amb els sogres i vaig fer camí cap a França.

Anava per la muntanya casi sempre, un dia em vaig trobar la policia espanyola que un va resultar que era un veí meu i em va deixar passar sense fer-me gaires preguntes.

A Perpinyà em vaig trobar finalment amb el meu marit. Vaig sentir molta alegria. S'estava amagat a la caseta d'uns forners ja que si el veien els gendarmes el durien al camp d'Argelers. Deia que no havia matat ningu i que volia tornar. Jo li vaig dir que no podia. El meu germà només sent soldat ras ja el tenien treballant a les pedreres. Jo tornaria a Barcelona per explicar la situació als seus pares i demana'ls-hi que tinguessin cura dels nens un temps ja que jo tornaria amb ell fins que poguéssim tornar plegats.

Així ho vaig fer. Un cap vaig tornar vam estar fins passat l'estiu amagats. Al setembre, època de la verema havia escatat la Segona Guerra Mundial i no hi havia mà d'obra així que els gendarmes oferien papers als refugiats que volguessin treballar recollint el raïm. Jo embarassada de cinc mesos del dia que ens vam retrobar em vaig posar treballar junt amb el meu marit.

Un cop acabada la feina al cap de dos mesos els gendarmes ens volien tancar a tots de nou sense sou i sense papers però el conductor de l'autocar ens va avisar i ens va ajudar a escapar. Embarassada de set mesos i corrent camp a través... Un cop a Perpinyà els gendarmes ens van arrestar a tots, van separar homes i dones i en un moment em vaig veure sola, embarassada i en una quadra rodejada de femtes.

De poc no vaig poder escapar. Em van dur a Argelers. Aquell camp era sorra... i prou. Era el mes de desembre de 1939.

-María García

A finals del gener del 1939 jo i les meves companyes vam decidir anar-nos-es per veure fins on arribàvem. Carretera enllà.

El camí fins a Girona se'm va fer molt llarg, damunt nostre el avions ens bombardejaven. Pares, fills, amics... quants que vam deixar enrere. Al no poder enterrar-los els havíem d'acomodar a la cuneta.

Un cop a Girona vam buscar un oculista perquè em treies un tros de metralla que tenia a l'ull. Un cop me'l va atreure no ens va voler cobrar, em va abraçar i ens va desitjar sort per arribar fins a la frontera. Va ser un miracle trobar-lo ja que encara ens en faltaven molts de quilòmetres per arribar-hi.

Un cop a la frontera, a Puigcerdà, ens vam trobar amb el meu xicot, en Teófilo. A qui no veia des de feia mesos. També amb el d'una companya. Tots plegats vam passar la frontera al cap de tres dies.

"Dues passes endevant, això és França, ara segueixin els gendarmes." Despres vindrien les empentes i els crits d'. Els de les cases ens miraven malament. Més endavant vam descobrir què es feia mala propaganda de nosaltres.

Un cop vam arribar a la nostre nova llar no ens ho podiem creure. Mai ens hauríem imaginat una cosa així. Ens diuen a un camp de concentració a la platja d'Argelers no vaig poder evitar plorar. Envoltada de filferros de punxes, amb el temps de febrer i la tramuntana. Havíem d'aferrar-nos els uns als altres per mantenir-nos dempeus.

Així va començar el nostre èxode i així va començar el nostre exili...

-Remei Oliva

A les onze de la nit em passà a recollir el meu germà per sortir cap a la frontera. El meu marit feia dies que era fora amb el seu regiment i ara els franquistes ja eren a les portes de Barcelona. Pensava en la importància de les petites coses. Tot allò quotidià què es deixa enrere i que segurament mai no es tornarà a veure. No me'n pot endur gairebé res. Una mica de roba, menjar i mantes ja que el camió era descobert i era gener.

Dalt del camió ens esperaven deu persones, dos de ells nens. Se'm quedarà gravat a l'ànima sempre el moment en que el camió arrenca i començo a perdre de vista casa meva.

Havíem de recollir a més gent però sense perdre temps. S'apropaven els franquistes. A banda i banda de la carretera de l'èxode gent caminant, damunt avions franquistes bombardejant una població agònica. Era la carretera de la costa així que sovint també els vaixells ens disparaven amb canons. Dos dies per arribar a Girona. Falta de gasolina. Vam poder arribar a figueres on havíem quedat amb el meu marit Jan.

Els nacionals van bombardejar la ciutat per la nit, al dia següent fent cues que duraven hores també ens van bombardejar una parell de vegades. Vàrem passar deu dies dormint a la seu del sindicat plena de gent tothora . Malats, ferits, nens que ploraven... Fèiem cues pels papers, pel menjar, per dormir.. i sobretot per tenir notícies del meu home.

Finalment vam optar per passar la frontera d'amagat. Primer havíem d'arribar a un poble de muntanya El terreny era difícil, muntanya amunt per un torrent enfangat. Sentia com els avions bombardejaven la plana i jo no podia deixar de pensar en el meu marit o en els meus pares que es van quedar a figueres enmig dels bombardeig, el fred i la pluja.

En arribar al poble ens vam trobar amb el meu marit. Quina alegria tornar a sentir la seva veu, no ens preocupar res més que nosaltres aquella nit.

L'endemà sortirem cap a Llança. Vam veure un tren de mercaderies aturat ple de ferits i morts que ningú no atenia. Vam passar la resta del dia al túnel del tren refugiant-nos dels avions franquistes. De nit varem arribar a Portbou.

Les fronteres, no sempre obertes, generaven files enormes de gent que eren un blanc fàcil pels avions franquistes. Algunes persones quan no podien passar la frontera amb algun vehicle preferien llençar-lo dalt a baix d'algun penya-segat abans de deixar-lo en mans dels enemics. Destorçaven coses que formaven part de la seva vida.

Poc a poc vam arribar a la frontera i al passar ja no hi havia perill però el cor se m'encongia al pensar: quan tornaria?

La gent de les cases ens veia desfilar. Alguns s'emocionaven, d'altres ens oferien menjar i mantes seques. Els gendarmes ens duien a la platja d'Argeles...

L'ÈXODE REPUBLICÀ

Amb la fi de la Guerra Civil espanyola l'any 1939 amb la victòria del bàndol franquista els republicans van haver d'exiliar-se cap a França. Gairebé mig milió de persones fugien cap a la frontera francesa entre el 28 de gener i el 12 de febrer del 1939.

Al principi les autoritats franceses els hi negaren el pas fins que la nit del 27 al 28 de gener van deixar passar a les dones i els nen, al cap d'uns dies als ferits i poc després els fugitius.

Les fronteres van quedar tancades quan les tropes franquistes van arribar al Portús, Cervera i la Guinxeta d'Ix entre el 9 i el 13 de febrer.

Desgraciadament pels exiliats que van passar, l'èxode fou tant massiu que les autoritats franceses es van veure obligades a enviar a milers de persones als anomenats centres d'eccueil. França no estava preparada per aquest fet. El govern creia que els exercits republicans aguantarien més temps al nord del barcelonès. L'exercit francès va patrullar tota la frontera per intentar organitzar i distribuir els refugiats que passaven per cada pas de muntanya, per cada camí, carretera, per mar...

Els exiliats es deixaven endur per l'instint de supervivència i anaven a peu transportant el que podien. Era terrible veure com poc a poc deixaven les seves pertinences als marges dels camins.

Els soldats republicans, molts d'ells ferits, eren desarmats a la frontera i tot el material bèl·lic passava a formar part de les arques del Ministeri de Defensa francès.

A la frontera s'instal·laven els especuladors francesos que oferien als vençuts quantitats irrisòries per joies, rellotges, plomes estilogràfiques, records de família, etcètera.

Elisabeth Eidenbenz

Als anys trenta era una jove que havia tingut les seves il·lusions i ideals.

A principis de setembre de 1939, formava part dels moviments socials que es preocupaven pels successos a Espanya. Fets que afectaven de manera tràgica la societat espanyola i que eren el preludi del que ben aviat passaria a la resta de Europa.

La població espanyola era bombardejada constantment i hi havia manca d'aliments i assistència mèdica. Què hi podia fer ella? Es preguntà sovint.

Amb l'evacuació que es feia de la població civil es va organitzar una gran recollida d'aliments, roba i diners per a productes bàsics.

Amb tot el material recol·lectat van omplir quatre camions que, juntament amb voluntaris com ella mateixa, van arribar a Espanya el 14 d'abril de 1937.

Dissortadament van haver de recular juntament amb l'èxode republicà i la maternitat d'Elna va ser l'ultima parada per a molts que van voler quedar-se a ajudar.

La Maternitat d'Elna

És una institució mèdica situada al Rosselló, als Pirineus catalans, prop dels camps on eren retinguts els refugiats de la Guerra Civil Espanyola. Hi van néixer prop de 600 infants. La Maternitat d'Elna era també anomenada la maternitat suïssa ja que era obra d'una fundació d'aquesta nacionalitat. L'any 1944 se'n va forçar el tancament per part dels alemanys que havien envaït territori francès.

Al principi la maternitat es va instal·lar a un edifici de Brullà, que de seguida es va quedar petit.

Després de buscar un emplaçament idoni, Elisabeth Eidenbenz va aconseguir ubicar la maternitat a un palauet de tres pisos semiabandonat a les afores d'Elna, a la carretera de Montescot: el castell de Bardon, construït el 1900. Restaurar-lo va costar 30.000 francs suíssos, que va aportar l'associació. El primer nen va néixer el 7 de desembre del 1939.

El centre utilitzava pels subministraments els corredors sanitaris de la Creu Roja Internacional. El que rebien majoritàriament era llet i altres productes bàsics. A part de material per les criatures "biberons, medicines..." procedien també d'altres col·lectius d'ajuda humanitària.

El centre disposava d'uns cinquanta llits distribuïts en les habitacions entre quatre i vuit. La sala de naixements era una petita habitació blanca amb un llit, una taula, un lavabo i un armari pels utensilis de la llevadora.

L'associació es va fusionar amb la Creu Roja el gener del 1942 a causa de les dificultats.

INICI

Assumpta Montellà ha estat estudiant a la Universitat Autònoma de Barcelona on va iniciar un estudi històric sobre l'exili català de 1939. Un estudi sobre els milers de persones que fugien de l'avançament de les tropes franquistes.

Va realitzar un laboriós estudi de camp pels voltant i els límits de la frontera que limita els estats francès i espanyol preguntant sobre els exiliats que la travessaren.

Mentre realitzava aquesta investigació se li va aparèixer un fet que fins llavors no havia estat gaire estudiat. La història del que va passar a la Maternitat d'Elna des del 1939 fins el 1944.

Era un lloc on duien les dones refugiades que estaven embarassades perquè donessin a llum amb les mínimes condicions. Unes condicions que faltaven en els camps de refugiats de les platges properes.

El llibre és la història d'una mestra suïssa que ajuda a les futures mares i les acull a Elna. És ben clar que sense el treball d'Elisabeth Eidenbenz la majoria d'aquests nadons haurien mort com tants d'altres ho van fer.

Avui dia aquells nadons ja tenen entre setanta i vuitanta anys i són supervivents d'una època que no cal obridar.