Un dia va aparèixer una dona amb noticies de Perpinyà. Deia que no podia tornar perquè les tropes franquistes afusellaven a tots els soldats. Vaig deixar als petits amb els sogres i vaig fer camí cap a França.
Anava per la muntanya casi sempre, un dia em vaig trobar la policia espanyola que un va resultar que era un veí meu i em va deixar passar sense fer-me gaires preguntes.
A Perpinyà em vaig trobar finalment amb el meu marit. Vaig sentir molta alegria. S'estava amagat a la caseta d'uns forners ja que si el veien els gendarmes el durien al camp d'Argelers. Deia que no havia matat ningu i que volia tornar. Jo li vaig dir que no podia. El meu germà només sent soldat ras ja el tenien treballant a les pedreres. Jo tornaria a Barcelona per explicar la situació als seus pares i demana'ls-hi que tinguessin cura dels nens un temps ja que jo tornaria amb ell fins que poguéssim tornar plegats.
Així ho vaig fer. Un cap vaig tornar vam estar fins passat l'estiu amagats. Al setembre, època de la verema havia escatat la Segona Guerra Mundial i no hi havia mà d'obra així que els gendarmes oferien papers als refugiats que volguessin treballar recollint el raïm. Jo embarassada de cinc mesos del dia que ens vam retrobar em vaig posar treballar junt amb el meu marit.
Un cop acabada la feina al cap de dos mesos els gendarmes ens volien tancar a tots de nou sense sou i sense papers però el conductor de l'autocar ens va avisar i ens va ajudar a escapar. Embarassada de set mesos i corrent camp a través... Un cop a Perpinyà els gendarmes ens van arrestar a tots, van separar homes i dones i en un moment em vaig veure sola, embarassada i en una quadra rodejada de femtes.
De poc no vaig poder escapar. Em van dur a Argelers. Aquell camp era sorra... i prou. Era el mes de desembre de 1939.
No hay comentarios:
Publicar un comentario