-María Grarcía

Els primers mesos al camp van ser molt durs, els pitjors. Passar gana és horrible però pitjor és tenir set. Vam aconseguir un cubell i amb ell bevíem, menjàvem ens rentàvem i fins hi tot fèiem les nostres necessitats. Els primers mesos allà van ser el pitjor de l'exili.

Als pocs mesos la gent començava a morir de diarrea i de puces així que ens feien dutxes d'aigua glaçada en barraques de fusta plenes de forats. Ens feien entrar als homes per una banda i les dones per l'altre de 15 en 15 i ens havíem de fregar amb la sorra. Un cop fora morats pel fred ens posàvem la mateixa roba bruta.

De nit, quan s'adormien els gendarmes, els homes anaven als camions i robaven el pa i el bacallà, que posàvem en un dels pots que havíem requisat. Allà deixàvem el peix en remull per treure'n la sal i que fos més comestible. Vam menjar bacallà per esmorzar, per dinar i sopar durant molts mesos, i d'aquesta manera ens van anar fent passar la gana.

Paràsits, polls... Era un focus d'infecció terrible. Ancians i ferits van començar a tenir problemes greus de salud. Entre els refugiats hi havia metges, però els gendarmes se'n desentenien amés de la falta de medicament deixaven com a única opció la mort.

Suïcidis, dolor, impotència davant d'aquelles calamitats i les nostres queixes al cap d'un any ens van traslladar a un altre camp, a Sant Cebrià que també era a una platja. Em vaig alegrar ja que em vaig adonar de que estava embarassada i el meu fill no mereixia néixer en aquella misèria. Em veia capaç de passar gana, set, fred i totes les vexacions que vinguessin, però que morís el meu fill acabat de néixer no ho podria suportar...

A Sant Cebrià les condiciosn van millorar. Hi havien barraques que a lestiu feia calor i a l'hivern fred però com a mínim no ens mullàvem si plovia. El menjar també, teniem llenties.

ja era el meu setè mes d'embaràs quan se'm va apropar una senyora suïsa amb un espanyol que em van dir que em durien amb ells a una maternitat on podria néixer el meu fill.

Primer estaria un parell de mesos a un pavelló dins del camp. La mateixa maternitat havia pactat amb les autoritats perquè les dones embarassades tinguessis una millor dieta. Allà vaig conèixer la Joana Pasqual i el seu marit, que al ser metge procurava que sempre estiguessin bé.

Les setmanes que vaig passar allà dormíem en llits amb llençols. El més espectacular era la higiene que aquelles infermeres suïsses van implantar.

Em feien menjar coses que em vinguessin de gust, sobretot llet, formatge, embotits i mantega! La mantega no l'havia tastada mai perquè la meva família, al poble, no en tenia costum.

Semblava un somni.