Hi havia una mare que no tenia llet i el nen plorava de gana dia i nit. Quan es rendia de tant plorar, s'adormia i ella l'escalfava amb el seu cos. Les mantes que tenien encara estaven xopes d'aquells dies tant dolents de febrer. Quan sortia el sol, enterrava el nadó a la sorra fins a deixar-ne fora el caparró. La sorra li feia de manta.

Però al cap d'uns dies el nen es va morir de fred i de gana.

Jo estava embarassada i només de pensar que el meu fill naixeria en aquell infern ja em desesperava.

Després d'unes setmanes, a la barraca d'infermeria del camp vaig trobar la senyoreta Elisabeth o, ella em va trobar a mi. Em va proposar de parir en una maternitat situada a Elna, allà mateix, al Rosselló.

El dia que va néixer el meu fill a la sala de parts de la Maternitat, no em vaig poder reprimir les llàgrimes.

Tothom pensava que plorava d'emoció, però només jo sabia que plorava pel nen enterrat a la sorra d'Argelers.

Mercè Domènech (Portbou, 2004)

miércoles, 27 de abril de 2011

Elisabeth Eidenbenz

Als anys trenta era una jove que havia tingut les seves il·lusions i ideals.
A principis de setembre de 1939, formava part dels moviments socials que es preocupaven pels successos a Espanya. Fets que afectaven de manera tràgica la societat espanyola i que eren el preludi del que ben aviat passaria a la resta de Europa.
La població espanyola era bombardejada constantment i hi havia manca d'aliments i assistència mèdica. Què hi podia fer ella? Es preguntà sovint.
Amb l'evacuació que es feia de la població civil es va organitzar una gran recollida d'aliments, roba i diners per a productes bàsics.
Amb tot el material recol·lectat van omplir quatre camions que, juntament amb voluntaris com ella mateixa, van arribar a Espanya el 14 d'abril de 1937.
Dissortadament van haver de recular juntament amb l'èxode republicà i la maternitat d'Elna va ser l'ultima parada per a molts que van voler quedar-se a ajudar.
Publicado por en

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Suscribirse a: Enviar comentarios (Atom)