Hi havia una mare que no tenia llet i el nen plorava de gana dia i nit. Quan es rendia de tant plorar, s'adormia i ella l'escalfava amb el seu cos. Les mantes que tenien encara estaven xopes d'aquells dies tant dolents de febrer. Quan sortia el sol, enterrava el nadó a la sorra fins a deixar-ne fora el caparró. La sorra li feia de manta.

Però al cap d'uns dies el nen es va morir de fred i de gana.

Jo estava embarassada i només de pensar que el meu fill naixeria en aquell infern ja em desesperava.

Després d'unes setmanes, a la barraca d'infermeria del camp vaig trobar la senyoreta Elisabeth o, ella em va trobar a mi. Em va proposar de parir en una maternitat situada a Elna, allà mateix, al Rosselló.

El dia que va néixer el meu fill a la sala de parts de la Maternitat, no em vaig poder reprimir les llàgrimes.

Tothom pensava que plorava d'emoció, però només jo sabia que plorava pel nen enterrat a la sorra d'Argelers.

Mercè Domènech (Portbou, 2004)

jueves, 28 de abril de 2011

ELS CAMPS DE CONCENTRACIÓ FRANCESOS

Quan la caiguda de Barcelona era imminent l'administració francesa ja preparava centres d'acollida pels refugiats. Però les autoritats es varen veure desbordades pel gairebé mig milió de persones que van arribar en escassament 15 dies.
l'informe Valière de l'any 1939 els quantificà i classificà de la següent manera:
Dones, nens i vells....................170.000
Militars......................................220.000
Homes vàlids i civils.................40.000
Ferits......................................... 10.000
Total...........................................440.000
Altres informes en conten 400.000, 453.000 i el que per Montellà és més fiable és el de l'historiador Javier Rubio amb una suma d'uns 464.000 refugiats.
Tots eren conduïts principalment a la zona del Rossellò. Als camps d'Argelers, Sant Cebrià i el Barcerès oberts els dies 5, 7 i 9 de febrer respectivament; tots tres a prop de la Maternitat d'Elna. Hi havia altres camps situats a l'interior. Però el clima era tant dolent que només es feien servir com a llocs de trànsit.
Al principi les condicions de vida eren molt precàries per la manca de previsió a l'hora d'acollir, per les ferides, el fred, la gana.
La prioritat era l'ordre i la seguretat nacional i els camps es van convertir en inferns de filferros, conjuntivitis, epidèmies, gana, fred, polls, puces..., i menyspreu. No hi havia res, només sorra i mar.
A finals de febrer Argelers acollia a mes de 100.000 persones i el Bercarés 80.000.
L'escriptor i poeta Agustí Bartra, reclòs a Argelers, ho descriu així:
La Republica francesa de l'egalité, la fraternité et la lliberté no respecta els drets reconeguts per la comunitat internacional a uns soldats i uns civils fidels a un govern legítim i democràtic. Falta de compassió governamental. Però sobretot, falta de compassió humana.
El poema continua així:
.
Potser França tenia l'atenció posada més al nord amb l'amenaça nazi. Nou mesos van separar en nostre èxode amb l'inici de la Segona Guerra Mundial.
Malgrat tot la població civil francesa va compensar amb escreix la crueltat dels seus funcionaris amb accions personals. Ajudaven als refugiats donant-lis sostra , menja, escalfor i sobretot esperança.

No hay comentarios:

Publicar un comentario