Hi havia una mare que no tenia llet i el nen plorava de gana dia i nit. Quan es rendia de tant plorar, s'adormia i ella l'escalfava amb el seu cos. Les mantes que tenien encara estaven xopes d'aquells dies tant dolents de febrer. Quan sortia el sol, enterrava el nadó a la sorra fins a deixar-ne fora el caparró. La sorra li feia de manta.

Però al cap d'uns dies el nen es va morir de fred i de gana.

Jo estava embarassada i només de pensar que el meu fill naixeria en aquell infern ja em desesperava.

Després d'unes setmanes, a la barraca d'infermeria del camp vaig trobar la senyoreta Elisabeth o, ella em va trobar a mi. Em va proposar de parir en una maternitat situada a Elna, allà mateix, al Rosselló.

El dia que va néixer el meu fill a la sala de parts de la Maternitat, no em vaig poder reprimir les llàgrimes.

Tothom pensava que plorava d'emoció, però només jo sabia que plorava pel nen enterrat a la sorra d'Argelers.

Mercè Domènech (Portbou, 2004)

miércoles, 27 de abril de 2011

-Remei Oliva

A les onze de la nit em passà a recollir el meu germà per sortir cap a la frontera. El meu marit feia dies que era fora amb el seu regiment i ara els franquistes ja eren a les portes de Barcelona. Pensava en la importància de les petites coses. Tot allò quotidià què es deixa enrere i que segurament mai no es tornarà a veure. No me'n pot endur gairebé res. Una mica de roba, menjar i mantes ja que el camió era descobert i era gener.
Dalt del camió ens esperaven deu persones, dos de ells nens. Se'm quedarà gravat a l'ànima sempre el moment en que el camió arrenca i començo a perdre de vista casa meva.
Havíem de recollir a més gent però sense perdre temps. S'apropaven els franquistes. A banda i banda de la carretera de l'èxode gent caminant, damunt avions franquistes bombardejant una població agònica. Era la carretera de la costa així que sovint també els vaixells ens disparaven amb canons. Dos dies per arribar a Girona. Falta de gasolina. Vam poder arribar a figueres on havíem quedat amb el meu marit Jan.
Els nacionals van bombardejar la ciutat per la nit, al dia següent fent cues que duraven hores també ens van bombardejar una parell de vegades. Vàrem passar deu dies dormint a la seu del sindicat plena de gent tothora . Malats, ferits, nens que ploraven... Fèiem cues pels papers, pel menjar, per dormir.. i sobretot per tenir notícies del meu home.
Finalment vam optar per passar la frontera d'amagat. Primer havíem d'arribar a un poble de muntanya El terreny era difícil, muntanya amunt per un torrent enfangat. Sentia com els avions bombardejaven la plana i jo no podia deixar de pensar en el meu marit o en els meus pares que es van quedar a figueres enmig dels bombardeig, el fred i la pluja.
En arribar al poble ens vam trobar amb el meu marit. Quina alegria tornar a sentir la seva veu, no ens preocupar res més que nosaltres aquella nit.
L'endemà sortirem cap a Llança. Vam veure un tren de mercaderies aturat ple de ferits i morts que ningú no atenia. Vam passar la resta del dia al túnel del tren refugiant-nos dels avions franquistes. De nit varem arribar a Portbou.
Les fronteres, no sempre obertes, generaven files enormes de gent que eren un blanc fàcil pels avions franquistes. Algunes persones quan no podien passar la frontera amb algun vehicle preferien llençar-lo dalt a baix d'algun penya-segat abans de deixar-lo en mans dels enemics. Destorçaven coses que formaven part de la seva vida.
Poc a poc vam arribar a la frontera i al passar ja no hi havia perill però el cor se m'encongia al pensar: quan tornaria?
La gent de les cases ens veia desfilar. Alguns s'emocionaven, d'altres ens oferien menjar i mantes seques. Els gendarmes ens duien a la platja d'Argeles...

No hay comentarios:

Publicar un comentario