-Remei Oliva

Al principi la gana manava i els gendarmes tenien el menjar. Els primers dies van dur a la platja camions plens de filferros. A poc a poc anaven contruïnt les balles i llençaven el pa a la sorra, prop de les balles que cada dia eren més altes. Creiem que estaven organitzant un centre de reditribució. Poc ens imaginàvem el que tenien en ment. L'últim dia els filferros ja eren ben alts i amb una sola entrada. Van llençar de nou el pa dintre i tots ens hi vam ficar. Allò semblava una ratonera. El camp era de tres quilòmetres de llargada per mig d'ample.

El menjar semblava fet per fer-nos més mal. Llegum seques i bavallà salat. Una font fora del recinte només per aquells quí tenien permís per sortir. La resta veviem aigua salada. Trastorns intestinals, diarrea, disenteria, molt. La visió era desoladora.

Vam aconseguir una palangana on ens podíem rentar una mica per no patir sarna i evitar polls, puces; hi cuinàvem; i fins i tot hi fèiem les nostres necessitats. La palangana era, per nosaltres, l'objecte més preuat de tot el camp.

A l'abril ens vam assabentar que Franco havia guanyar. Cap esperança.

Era estiu i vam anar a un camp per a famílies a Sant Cebrià. Hi havia una cosa per celebrar i era que estava embarassada. Dins del nostre drama era una alegria.

Em feia por que el meu fill nexes en aquell món ple de malalties i tristesa que era el camp. Per això quan a infermeria ens van informar que havien obert la Maternitat d'Elna per a les dones refugiades vaig respirar tranquil·la. Almenys el meu fill estaria cuidat els primer mesos d'hivern.