-Joana Pasqual

Hi havia unes barraques de fusta vigilades dels gendarmes. Ens vam ajuntar quatre noies, una era funcionaria de la generalitat republicana. Vam natejar la barraca tant com vam poder. El meu amic forner ens va dur d'amagat colònia pels polls, la sorra de la platja n'era plena i nosaltres no teniem cap altre lloc on dormir.

Homes i dones estàvem separats per una riera i de lluny vaig poder veure el meu marit. Es va fer voluntari per netejar les latrines de les dones i així almenys podíem estar una mica més a prop. Em deia que no patis, que em trauria d'aquí.

Aquells mesos la Maternitat d'Elna havia creat unes barraques especials on ens haviem de quedar fins poc abans del part. Allà hi vaig coneixer la senyoreta Elisabeth.

De seguida ens vam fer amigues, totes dues teniem 25 anys, a més el meu marit era metge i l'ajudava amb les necessitats de la barraca.

Desprès de patir l'exili i el tracta dels francesos, aquella dona semblava com caiguda del cel. Era com un àngel de la guarda.

Jo havia vist nens que naixien al camp i es morien de gana, de fred... i els que sobrevivien semblaven esquelets vivents.

Dons de la desgràcia, nosaltres encara havíem estat de sort. El meu home i jo érem vius i el nostre fill naixeria fora del camp.