El camí fins a Girona se'm va fer molt llarg, damunt nostre el avions ens bombardejaven. Pares, fills, amics... quants que vam deixar enrere. Al no poder enterrar-los els havíem d'acomodar a la cuneta.
Un cop a Girona vam buscar un oculista perquè em treies un tros de metralla que tenia a l'ull. Un cop me'l va atreure no ens va voler cobrar, em va abraçar i ens va desitjar sort per arribar fins a la frontera. Va ser un miracle trobar-lo ja que encara ens en faltaven molts de quilòmetres per arribar-hi.
Un cop a la frontera, a Puigcerdà, ens vam trobar amb el meu xicot, en Teófilo. A qui no veia des de feia mesos. També amb el d'una companya. Tots plegats vam passar la frontera al cap de tres dies.
"Dues passes endevant, això és França, ara segueixin els gendarmes." Despres vindrien les empentes i els crits d'. Els de les cases ens miraven malament. Més endavant vam descobrir què es feia mala propaganda de nosaltres.
Un cop vam arribar a la nostre nova llar no ens ho podiem creure. Mai ens hauríem imaginat una cosa així. Ens diuen a un camp de concentració a la platja d'Argelers no vaig poder evitar plorar. Envoltada de filferros de punxes, amb el temps de febrer i la tramuntana. Havíem d'aferrar-nos els uns als altres per mantenir-nos dempeus.
Així va començar el nostre èxode i així va començar el nostre exili...
No hay comentarios:
Publicar un comentario